(imatge: xarli-natura100.blogspot.com)
Cap a l'any 859, quan era comte de Barcelona Guifré el Pilós, vivia a Montserrat un ermità anomenat Joan Garí. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova. Fra Garí es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, però el dimoni, mort d’enveja, es proposà arruïnar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Lucifer sortí de les coves del Salnitre disfressat d'ermità vell amb aspecte venerable, i va procurar trobar-se com per casualitat amb Joan Garí. Quan es trobaren, Joan Garí li preguntà qui era i on vivia, i el dimoni respongué que feia trenta anys que s'estava fent penitència a una cova molt petita, i que només sortia una vegada cada deu anys a fora.
A poc a poc, el dimoni va anar guanyant-se la confiança de l'anacoreta, fins al punt que Joan Garí el considerà el seu mestre. I Fra Garí anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermità intentava crear més dubtes i temptacions en Fra Garí, la seva fe era molt sòlida i costava molt d'anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment va calcular una nova estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pilós.
L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà la va guarir Joan Garí resant en silenci, però per por que no tornés a quedar posseïda de camí a Barcelona, el comte li pregà que admetés durant uns quants dies la seva filla a la cova. Garí dubtava, però finalment acceptà la petició. Insegur de si mateix, en veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar el fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar els seus pensaments, encara els hi enardia més i l'instà a seguir els seus desitjos. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i la violà. Horroritzat per la seva falta, anà novament a demanar consell a l'ermità, i aquest li aconsellà -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.
Morta la donzella, Garí se la va carregar al coll i l'enterrà d'amagat. Un cop fet això, el fals ermità es mostrà de sobte en el seu autèntic aspecte, i veient que el Diable l'havia enganyat, Fra Joan marxà plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perdó del Papa. A Roma, aquest, després d'escoltar-lo, li digué:
"El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perquè no n'ets digne".
Fra Garí va sortir de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, va trigà tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys més sense dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós. Un dia, uns cavallers van anar a caçar, i veient-lo, van creure que era un animal; com que no semblava pas perillós, el capturaren i el tancaren en una gàbia amb la idea de regalar-lo al comte. I el van dur a Barcelona. En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit Miró en braços; quan l'infant veié l'animal, davant la sorpresa general, digué:
-Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!
Aleshores fra Garí s'incorporà deixant a tots els presents espantats. De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl; tot seguit li demanà que què havia estat de la seva filla, que no l’.havia tornat a veure des del dia que la hi va deixar. Fra Garí li ho explicà tot i demanà un càstig pel seu crim, però el comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Tot i així, Guifré demanà que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona. El seu seguici, conduït per l'anacoreta, arribà fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.
font: wikipedia
