Els que alguna vegada hem fet al camí a
Montserrat, tenim en ment d’Esparreguera la seva carretera llarga i costa amunt.
De fet, no coneixem gaire bé altre cosa més ja que a aquelles hores de la nit qui
es posa a fer turisme?. Antigament, el camí que utilitzaven els caminants i les
diligències era el del carrer Gran, que quasi travessa el poble de dalt a baix.
És un carrer llarg, estret, empedrat i amb molts forns de pa, i es veu que
sempre ha estat així. Recordeu que un any hi vam passar? I la veritat es que
sí, és un carrer molt agradable.
Era a l’any 1999 que l’alcalde d’Esparreguera,
que en saber que hi passaríem camí a Montserrat, ens va enviar un poema d’En
Joan Llongueres, avui m’ha tornat a caure a les mans i l’he volgut compartir
amb vosaltres. Diu així:
ESPARREGUERA
Quan entreu a Esparreguera
ja sentiu l’olor a pa.
Té un carrer, d’un cap a l’altre
que no hi ha més que mirar;
el comences de cap vespre
i en finir ja és dia clar.
A mitjan carrer, l’església,
amb l’església el campanar;
sens puja un sol tram d’escala
dalt de tot pots arribar.
Des de allí veuràs Olesa
que té enveja dins la vall
i sentiràs cantar les aigües
abundoses costa avall.
Més enllà veuràs Abrera,
Martorell, abaix del pla
i el Penedès ple de vinyes
com cap terra al món no hi ha.
Ai carrer d’Esparreguera
Que de tota cosa hi ha!
Benaurat el qui et comença:
més, qui al fi pot arribar!
Trobarà aquella muntanya
singular de Montserrat:
Collbató que li fa guarda
mig jaient al seu costat
i més lluny, els Brucs que vetllen
entre alzines escampats.
Ai carrer d’Esparreguera,
tes virtuts, qui les dirà?...
Tota cosa en tu s’hi troba
si amb enginy hom sap cercar,
que de sastres n’hi ha a dojo
i llauners i forns de pa:
Sabaters i apotecaris,
confiters i algun manyà.
Bons hostals: a cal Pitango
i a cal Noi Xic més enllà.
Un cafè al racó de la plaça
i allà prop l’estanc, és clar!
Ja es coneix on fan els carros
perquè es veu sempre en passar,
una roda arran de porta
com un sol amb els seus raigs.
Cases velles senyorívoles
i la tenda on venen gra,
espardenyes, llibres, pisa,
robes, fruites, bacallà.
Demaneu! a Esparreguera
no us cal més que demanar.
La font nova del patrici
que les aigües va portar
i aquella altra que els gitanos
tant de bons serveis el fa.
Ai carrer d’Esparreguera
prou voldria jo lloar
per la innúmera quitxalla
que a tothora hi ve a jugar
escapant-se per miracle,
des vehicles disparats
que transiten nit i dia,
ara amunt o bé ara avall;
per la gent que hi pren la fresca
a l’estiu, i pel mirar
de les noies que a les portes
ixen per enamorar,
i el d’aquelles, tan polides,
matineres, que se’n van
a deixar a cada casa
el seu pot de llet tot blanc.
Oh vosaltres que feu via,
si és que aneu a Montserrat,
jo us ho duc, per ara i sempre,
jo us ho vull aconsellar;
pel carrer d’Esparreguera
no hi deixéssiu de passar!
Tot aquell que un dia hi passa
mai no se’n penedirà.
Tot aquell que un dia hi passa
l’endemà hi ha de tornar
