Avui volia compartir amb vosaltres una petita història que vaig trobar per internet. I diu així...
Una anècdota simpàtica i curiosa dels mil anys de història:
S’explica que, certament, era tant “miraclera” la santa “madona” de Montserrat, que molt aviat va ser lloc de pelegrinatge per a la gent senzilla de tot Catalunya i d’arreu de la península, i fins i tot de més lluny.
La gent senzilla i humil, i els qui no ho eren tant també, pujaven a donar gràcies pels favors rebuts o per demanar-ne, o simplement per pregar a la Mare de Déu.
Tants eren els pelegrins que no cabien a la petita “cambra” o ermita on hi havia la tant venerada imatge, segons la llegenda trobada a la muntanya, dins una cova. La petita ermita de Santa Maria s’omplia de llànties i llantions que enfosquien amb el fum aquell petit recinte. La imatge, d’aquesta manera, s’anà enfosquint també fins arribar a ser l’actual “moreneta”. Els vestits de la imatge s’anaven rentant però el rostre es va anar enfosquint progressivament.
També era costum, per als pagesos de les masies de l’entorn, pujar al monestir i oferir fruits de la terra, i, a vegades, un fill perquè es quedés al monestir d’escolanet i més tard, si s’hi sentia cridat, de monjo.
Doncs bé, s’explica, que un bon dia puja un pagès amb el seu burret. A un costat del burret, una sàrria carregada segurament de patates, cebes, alls, i potser alguna gallina i conill. I a l’altra sàrria el seu fill de 6, 7 o 8 anys, que també oferia al monestir, per tal que es quedés d’escolà i, si era la voluntat de Déu, al cap d’uns anys, de monjo.
Aquet vailet, d’escolà, va observar allò que era tant evident per a tothom: a la petita “cambra” o ermita, tants pelegrins no hi cabien. I a més, com que no hi havia hostatgeries, els plovia a sobre, i la gent havia de passar els dies de romeria al ras, sota els arbres, passant fred a l’hivern, i calor a l’estiu. Ell es va dir a si mateix: “Si arribo a abat, faré una església més gran i hostatgeries per als pelegrins”.
Aquell escolanet, que havia arribat al monestir dins una sàrria del burret del seu pare, un pagès d’un masia catalana, arribà a ser l’abat Garriga, l’abat constructor de l’actual basílica. D’això fa poc més de 400 anys.
Però quelcom va passar que no costa de creure. Un cop acabada la nova basílica, per a gran sorpresa de l’abat i de la comunitat de monjos, els humils i senzills pelegrins es van negar a que la imatge de la santa madona, fos treta de la seva “preciosa cambra” i traslladada a la nova església, per gran i esplèndida que fos. Qui els assegurava, argumentaven, que la santa madona seguiria fent tants miracles si se la treia de la seva preciosa i humil cambra, on portava segles i segles?
La cosa va haver d’anar a Roma. Va ser el sant pare el qui va haver de manar que la santa imatge fos traslladada a la nova basílica. Si el papa ho manava, segur que a la Mare de Déu no li sabria greu de canviar de lloc. I efectivament els favors no han cessat, com ho testimonia la gran quantitat d’exvots (pròtesis de plàstic, objectes diversos, dibuixos, fotografies, escrits, vestits de núvia, etc, etc) que cada mes s’acumulen al monestir, en agraïment pels favors rebuts de la santa “mare de consolació”, Santa Maria de Montserrat.
Tants eren els pelegrins que no cabien a la petita “cambra” o ermita on hi havia la tant venerada imatge, segons la llegenda trobada a la muntanya, dins una cova. La petita ermita de Santa Maria s’omplia de llànties i llantions que enfosquien amb el fum aquell petit recinte. La imatge, d’aquesta manera, s’anà enfosquint també fins arribar a ser l’actual “moreneta”. Els vestits de la imatge s’anaven rentant però el rostre es va anar enfosquint progressivament.
També era costum, per als pagesos de les masies de l’entorn, pujar al monestir i oferir fruits de la terra, i, a vegades, un fill perquè es quedés al monestir d’escolanet i més tard, si s’hi sentia cridat, de monjo.
Doncs bé, s’explica, que un bon dia puja un pagès amb el seu burret. A un costat del burret, una sàrria carregada segurament de patates, cebes, alls, i potser alguna gallina i conill. I a l’altra sàrria el seu fill de 6, 7 o 8 anys, que també oferia al monestir, per tal que es quedés d’escolà i, si era la voluntat de Déu, al cap d’uns anys, de monjo.
Aquet vailet, d’escolà, va observar allò que era tant evident per a tothom: a la petita “cambra” o ermita, tants pelegrins no hi cabien. I a més, com que no hi havia hostatgeries, els plovia a sobre, i la gent havia de passar els dies de romeria al ras, sota els arbres, passant fred a l’hivern, i calor a l’estiu. Ell es va dir a si mateix: “Si arribo a abat, faré una església més gran i hostatgeries per als pelegrins”.
Aquell escolanet, que havia arribat al monestir dins una sàrria del burret del seu pare, un pagès d’un masia catalana, arribà a ser l’abat Garriga, l’abat constructor de l’actual basílica. D’això fa poc més de 400 anys.
Però quelcom va passar que no costa de creure. Un cop acabada la nova basílica, per a gran sorpresa de l’abat i de la comunitat de monjos, els humils i senzills pelegrins es van negar a que la imatge de la santa madona, fos treta de la seva “preciosa cambra” i traslladada a la nova església, per gran i esplèndida que fos. Qui els assegurava, argumentaven, que la santa madona seguiria fent tants miracles si se la treia de la seva preciosa i humil cambra, on portava segles i segles?
La cosa va haver d’anar a Roma. Va ser el sant pare el qui va haver de manar que la santa imatge fos traslladada a la nova basílica. Si el papa ho manava, segur que a la Mare de Déu no li sabria greu de canviar de lloc. I efectivament els favors no han cessat, com ho testimonia la gran quantitat d’exvots (pròtesis de plàstic, objectes diversos, dibuixos, fotografies, escrits, vestits de núvia, etc, etc) que cada mes s’acumulen al monestir, en agraïment pels favors rebuts de la santa “mare de consolació”, Santa Maria de Montserrat.
Mn. Joan Manuel Serra, prevere (Bisbat de Sant Feliu de Llobregat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cada paraula és un pas endavant.
Gràcies per compartir el teu camí