I tot d’una aquest conte ja s’ha fos!

O dit d’un altre manera... aquesta edició ja ha acabat!!!

El ritme del dia a dia ha tornat a nosaltres i l’oblit de mica en mica s’emporta les agulletes, butllofes, sobre esforços musculars, desnivells, tendinitis, cansaments, son, fatigues... Però no s’oblida del record i tan sols per a ell li deixa un munt de somriures, il·lusions, ganes, forces, unes quantes mans amigues, la fita aconseguida, mil anècdotes, l’àcid de la llimona, el riu, el suc de la taronja, un parell de gominoles, una trentena de glops d’aigua, l’entrepà, la muntanya, ...el camí

Camí que vam començar a preparar ja fa dies uns i d’altres mesos i que un parell de minuts abans de les 6h de la tarda, 220 persones caminant més una quarantena de voluntaris vam estrenar per 49ena vegada.  Peus, entrepans, voluntaris, armilles i cotxes ens vam dirigir a Martorell recollint al passar per Viladecans i Sant Feliu a tot aquell que, prèvia inscripció es clar, ens volia acompanyar.

I a Martorell vam començar a arribar sobre les 10 de la nit, dues hores més tard ho feia el banderí just quan la majoria ja dormia amb la caloreta de la carpa i dins el sac. Els voluntaris eren uns cuiners de primera, semblava que ballaven un vals amb música que tan sols escoltaven ells, amb bon ritme et servien l’entrapà, l’acompanyament, el veure, els postres i el cafè, i un somriure com a mínim de regal, què vols més?

Encara no eren la 1,30h de la matinada, tothom frisava per marxar, feia fred fora del sac i ja que estàvem tots preparats vam decidir tornar a agafar el camí. En aquest tram es van afegir 13 companys, i algun que altre voluntari més que va alleugerir el cansament acumulat. Carrers, rieres, caminets, pedres, aquí ens vam trobar una mica de tot i la colla es va convertir en una serp reflectant i enlluernadora.

A les quatre de la matinada els voluntaris ja tenien les carpes, el cafè, la xocolata, el dolç i el salat preparat per l’esmorzar i es que just començaven a arribar els caminaires més ràpids i cap al sac... l’esplai La Salut de Collbató semblava un camp de guerra desprès d'una dura batalla quan un hora i mitja més tard va arribar el banderí. Qui no va tenir sort d’entrar a la carpa estava estirat al terra, a sobre les taules o cadires, tothom arronsat, això si, feia mooolt de fred.

Mentre s’esgotava l’última gota de cafè, vam veure que per la muntanya es deixava entreveure una escletxa de llum. Uf! Estava a punt de sortir el sol. Vam anar despertant a tothom, primer fluixet per no espantar, més de quatre voltes vam donar per tot l’esplai, era el moment dels cinc minuts més, però no podíem esperar gaire, ens quedava el millor de tot el camí... la muntanya màgica.

Vam donar la sortida, però encara quedava gent i mica en mica van anar sortint, sense presa, la muntanya és dura a la vegada que preciosa, ben bé es mereix gaudir-la, assaborir els seus recons, els desnivells, descansar en les planes i observar la vida que ens envolta ja que si tenim sort podrem veure cabirols, algun que altre au rapinyaire o una inigualable sortida de sol.

Poc més d’una hora vam trigar a arribar els més agosarats, mentre esperàvem que tots estiguéssim dalt vam reposar forces amb diferents begudes espirituoses de sabor llimona o cola a part de l’aigua es clar, els bocins de xocolata, fruita i alguna que altre pesa dolça de l’esmorzar  “la de la vergonya” vamos. Com que era aviat i no en teníem prou vam anar tot fent un passeig a saludar la Moreneta i comprar la coca i el mató típic per compartir amb la família. A falta d’uns minuts per les 10 del matí ja érem tots els 292 a dalt, uns preparats per marxar amb la família o amics que havien vingut a rebre’ls, d’altres encara donant voltes a munt i avall, esmorzant, fent un cafè o esperant l’autobús per tornar.

L’esgotament del camí, la il·lusió de l’aventura realitzada, de les anècdotes divertides o no tant, va quedar enrere a mitja nit per deixar pas a la rutina del dia a dia, a l’oblit de l’esforç i al record dels bons moments...

Ens veiem l'any vinent!!!